UN NOU SIRENI FÒSSIL DE FA 40 MILIONS D’ANYS DESCRIT A CATALUNYA.

Feu un esforç d’imaginació, la plana de Vic és un mar tropical amb esculls de corall i manglars en alguns punts de la costa. Hi trobem prats de fanerògames marines, com la posidònia actual, i multitud de peixets, crancs, bivalves… Aquest mar s’estenia cap a la Catalunya central i resseguia l’actual pre-Pirineu cap a l’Aragó i Navarra i connectava amb el Cantàbric. Fa 40 milions d’anys el món era diferent de l’actual, el clima era sobretot tropical arreu del planeta, i uns sirenis nedaven en aquestes aigües.

Els sirenis són un ordre de mamífers marins herbívors. No estan relacionats ni amb els cetacis (balenes i dofins) ni amb els pinnípedes (les foques) i en l’actualitat només hi ha 4 espècies a l’Atlàntic i l’Índic, en les regions intertropicals. Fa molts anys eren molt més nombrosos i a Catalunya ja en coneixiem fòssils de tan antics.

L’any 2008 jo mateix vaig excavar les restes fòssils d’aquest animal al municipi de Tona, quan treballava de paleontòleg. L’Institut Català de Paleontologia en va realitzar les tasques de preparació i conservació, i amb l’ajut d’en David M. Alba, investigador del centre, he realitzat la investigació de manera amateur.

El crani del nou sireni descobert

Hem descrit una espècie nova, ja que abans no es coneixia, en base a alguns caràcters anatòmics prou significatius, com ara un crani més aviat llarg i estret; un musell llarg, però no massa, i una dent molar (un queixal, vaja) superior del darrere una mica particular. Li hem posat el nom de Prototherium ausetanum. La primera paraula (Prototherium) fa referència al gènere, ja que creiem que està emparentat amb uns sirenis fòssils italians del mateix període. La  segona paraula (ausetanum) és l’identificatiu d’espècie i li hem posat en record als ausetans, el poble íber que habitava la comarca d’Osona en l’època pre-romana.

El dugong actual, un sireni de les costes de l’Oceà Índic.

Anuncis

IV JORNADA DE BIOLOGIA A L’ENSENYAMENT

El passat dissabte 7 de març es va realitzar al Museu Blau de Barcelona la IV Jornada de Biologia a l’ensenyament. La trobada va servir per escoltar propostes i iniciatives didàctiques relacionades amb diferents camps de la Biologia.

Taller de taxonomia_escola Gayarre

La matinal va vomençar amb les propostes del Museu Blau, el Parc Científic de Barcelona, la Fundació Catalunya-La Pedrera i el Centre de Regula ció Genòmica..  Les quatre entitats ofereixen programes variats i engrescadors, però tots coincidien en la necessitat de fomentar les vocacions científiques. Un taller podia ser una bona empenta per tal que un infant o jove vulgués dedicar la seva vida a la ciència.

Després van venir les comunicacions sobre algunes activitats i projectes realitzats conjuntament entre algun centre educatiu i alguna entitat de cert renom. Especialment engrescadores les relacionades amb la qualitat dels rius (els estudiants poden participar de la investigació, fent feina de camp usant les darrers tecnologies); l’estudi sobre planàries i la seva capacitat de regeneració o la gran i variada oferta de recursos educatius presents a internet. S’hi van mostrar alguns recursos de la Universitat de València, però també webs d’arreu del món que permeten, per exemple, simular un laboratori a l’aula. I especialment emotiva i emocionant la comunicació d’un dels primers participants catalans a les Olimpíades Internacionals de Biologia (per cert, amb molt bones capacitats oratòries).

I la jornada va acabar amb un aponència de Jorge Wagensberg, físic, divulgador científic i ves a saber quantes coses més. Va ser una xerrada molt amena, amb força anècdotes de les quals era capaç de treure’n les meditacions i pensaments més profunds. Entre d’altres, una reflexió sobre els punts en comú entre la Ciència i l’Educació, basats en 3 aspectes: l’estímul (vinculat al principi d’objectivitat), la conversa (lligat al principi d’inteligibilitat) i la comprensió (associada al principi dialèctic).

Més informació de les jornades i la Societat Catalana de Biologia, aquí. I algunes fotos d’aquest interessantíssim matí, aquí.

DESCRITS DOS NOUS SIRENIS FÒSSILS AL CARIB

Els sirenis són un ordre de mamífers marins herbívors, diferenciats dels cetacis (el grup que inclou les balenes, dofins, orques o catxalots) i dels pinnípedes (el grup que inclou les foques o les morses). Els sirenis van aparèixer fa uns 55 milions d’anys, a partir d’avantpassats terrestres que van adoptar hàbits amfibis i després van evolucionar cap a formes totalment aquàtiques. Les extremitats anteriors es van convertir en aletes i les posteriors van desaparèixer. Els seus ossos es van tornar densos i pesats, amb una funció similar a la del cinturó de ploms dels submarinistes, i el seu musell es va corbar cap a baix. I amb quina funció? Doncs per poder menjar-se les fanerògames marines, plantes en el sentit estricte (amb les seves arrels, tiges, fulles, florsi fruits) que formen grans prats. Per això, als sirenis se’ls coneix com vaques marines.

Manatí del Carib. Fotografia de Caryn Self-Sullivan i Sirenian International.

Manatí del Carib. Fotografia de Caryn Self-Sullivan i Sirenian International.

Els nous sirenis tenen el nom científic de Priscosiren atlantica (de fa uns 28 a 34 milions d’anys) i Metaxytherium albifontanum (de fa uns 23 a 28 milions d’anys). Podeu llegir-ne algunes coses (en anglès) a Caribbean Paleobiology.

MEDITACIONES DE UN AMBIENTÓLOGO EXCAVANDO EN CAN MATA

Sol, calor.

Fue a trabajar. Algo en el ambiente. Lo encontró, un cráneo humano que no debía estar allí, no tenía sentido. Se lo llevaron, le hicieron pruebas, unos pocos miles de años.

Por eso no debía estar allí.

Le reconstruyeron la cara, se preguntaban, ¿cómo sería?

Sorpresa, por alguna razón se le parecía demasiado. ¿Podían existir dos personas tan parecidas con miles de años entre ellas? ¿Qué explicación tenía? Faltaban respuestas.

La primera era poco probable, decían, cosas de la estadística y la combinación de caracteres para resultar en un mismo genotipo. Pero el ambiente desmontaba la hipótesis.

La segunda surgió, nació de dentro, corrió entre los despiertos, respondía a algo ignorado.

Aquella coincidencia relacionaba pasado y presente, presente y futuro. El presente de la humanidad no era ajeno a la evolución. De alguna forma, hombres y mujeres recuperaban el vínculo con el mundo y consigo mismos.

BREU CONTE D’UN AMBIENTÒLEG A CAN MATA

Era un dia de molta calor. Es va llevar com cada dia, ben d’hora i se’n va anar a excavar. No semblava que hagués de ser un dia especial, però alguna cosa es respirava.

El va trobar a mig matí. Era un crani humà, semblant als actuals, però no havia de ser-hi. Aquell jaciment era molt més antic i no tenia sentit. Se’l van endur al laboratori per fer-ne algunes proves. Certament, no era tan antic com el jaciment. Tenia només una antiguitat d’unes desenes de milers d’anys i, per algun motiu desconegut, havia arribat allà. Va sortir a molts diaris i se’n va fer molt de ressò. Fins que algú va preguntar: “Com devia ser aquell humà?”.

Li van fer una regeneració de la cara a través de l’ordinador, li van posar pèl i el van embrutar una mica, per semblar un home real de l’època. I la sorpresa no es va fer esperar. Per algun motiu s’assemblava massa a ELL, a la mateixa persona que l’havia trobat. Com podia ser aquella coincidència? Ningú s’ho explicava. De fet, sorgien dues grans preguntes. La primera era la causa per la qual hi havia dues persones tan semblants en dues èpoques ben diferents. La segona plantejava l’origen d’aquell fet. Quines eren les probabilitats que tots dos coincidissin en aquesta Història?

La primera pregunta va tenir una resposta relativament ràpida. No s’aguantava massa però era el més lògic. El nombre de combinacions entre els diferents al·lels i gens que intervenen en la morfologia de la cara és un nombre limitat. Deixant de banda l’efecte de l’ambient que ens donaria fenotips diferents (i això posava en dubte tota la hipòtesi), potser l’evolució havia repetit la mateixa combinació dues vegades. Qui sap, potser el nombre d’humans que han trepitjat la Terra és més gran que el nombre de combinacions possibles.

La segona pregunta no trobava resposta. Però va sorgir a poc a poc. ELL la va trobar primer i senzillament va començar a córrer entre les ments més obertes, sense paraules ni discursos. No era una resposta pública, naixia de dins. Aquella troballa responia a un fet ignorat. Aquella coincidència relacionava passat i present i, per lògica, present i futur. D’alguna forma, l’existència humana moderna no era aliena a l’evolució de la resta del planeta. D’alguna forma, els homes i les dones recuperaven el vincle amb la història del món i de si mateixos.

Salutacions

El meu nom és Jordi Balaguer Bruguera (Barcelona, 1976), biòleg amb una llarga experiència en divulgació científica i educació ambiental. He treballat en entorns tan diversos com museus,  exposicions, aules de Natura o escoles de Mar. També he desenvolupat feina de camp en espais naturals, excavacions paleontològiques (disciplina on també desenvolupo algunes tasques d’investigació); tallers ocupacionals amb persones en risc d’exclusió social i projectes d’educació en el temps del lleure. Tot i que a primera vista pot semblar que la paleontologia i el medi ambient no guarden relació, el coneixement de la història de la Vida i dels organismes que han passat al llarg de milions d’anys d’Evolució fins a donar lloc a la biodiversitat actual fa que prenguem consciencia del que som, d’on venim i on som i, amb més motiu, lluitar per preservar el planeta, el lloc on vivim. Soc membre de l’Associació Catalana de Comunicació Científica i ofereixo els meus serveis com a biòleg freelance.

Posa un biòleg a la teva vida