BREU CONTE D’UN AMBIENTÒLEG A CAN MATA

Era un dia de molta calor. Es va llevar com cada dia, ben d’hora i se’n va anar a excavar. No semblava que hagués de ser un dia especial, però alguna cosa es respirava.

El va trobar a mig matí. Era un crani humà, semblant als actuals, però no havia de ser-hi. Aquell jaciment era molt més antic i no tenia sentit. Se’l van endur al laboratori per fer-ne algunes proves. Certament, no era tan antic com el jaciment. Tenia només una antiguitat d’unes desenes de milers d’anys i, per algun motiu desconegut, havia arribat allà. Va sortir a molts diaris i se’n va fer molt de ressò. Fins que algú va preguntar: “Com devia ser aquell humà?”.

Li van fer una regeneració de la cara a través de l’ordinador, li van posar pèl i el van embrutar una mica, per semblar un home real de l’època. I la sorpresa no es va fer esperar. Per algun motiu s’assemblava massa a ELL, a la mateixa persona que l’havia trobat. Com podia ser aquella coincidència? Ningú s’ho explicava. De fet, sorgien dues grans preguntes. La primera era la causa per la qual hi havia dues persones tan semblants en dues èpoques ben diferents. La segona plantejava l’origen d’aquell fet. Quines eren les probabilitats que tots dos coincidissin en aquesta Història?

La primera pregunta va tenir una resposta relativament ràpida. No s’aguantava massa però era el més lògic. El nombre de combinacions entre els diferents al·lels i gens que intervenen en la morfologia de la cara és un nombre limitat. Deixant de banda l’efecte de l’ambient que ens donaria fenotips diferents (i això posava en dubte tota la hipòtesi), potser l’evolució havia repetit la mateixa combinació dues vegades. Qui sap, potser el nombre d’humans que han trepitjat la Terra és més gran que el nombre de combinacions possibles.

La segona pregunta no trobava resposta. Però va sorgir a poc a poc. ELL la va trobar primer i senzillament va començar a córrer entre les ments més obertes, sense paraules ni discursos. No era una resposta pública, naixia de dins. Aquella troballa responia a un fet ignorat. Aquella coincidència relacionava passat i present i, per lògica, present i futur. D’alguna forma, l’existència humana moderna no era aliena a l’evolució de la resta del planeta. D’alguna forma, els homes i les dones recuperaven el vincle amb la història del món i de si mateixos.

Anuncis

Salutacions

El meu nom és Jordi Balaguer Bruguera (Barcelona, 1976), biòleg amb una llarga experiència en divulgació científica i educació ambiental. He treballat en entorns tan diversos com museus,  exposicions, aules de Natura o escoles de Mar. També he desenvolupat feina de camp en espais naturals, excavacions paleontològiques (disciplina on també desenvolupo algunes tasques d’investigació); tallers ocupacionals amb persones en risc d’exclusió social i projectes d’educació en el temps del lleure. Tot i que a primera vista pot semblar que la paleontologia i el medi ambient no guarden relació, el coneixement de la història de la Vida i dels organismes que han passat al llarg de milions d’anys d’Evolució fins a donar lloc a la biodiversitat actual fa que prenguem consciencia del que som, d’on venim i on som i, amb més motiu, lluitar per preservar el planeta, el lloc on vivim. Soc membre de l’Associació Catalana de Comunicació Científica i ofereixo els meus serveis com a biòleg freelance.

Posa un biòleg a la teva vida